Shibui 渋い, la subtil bellesa d'un restaurant japonès

Segons la wikipedia, Shibui és un adjectiu que ha evolucionat fins a ser servit com un terme aplicable a tot el que és bell, agradable i ben fet però de manera que no resulta ostentós.

Crec que així ens vam sentir el dijous quan vaig anar al restaurant Shibui amb la Carol, l'Ester i la Glòria, unes excompanyes de gedas amb les que anem a sopar de tant en tant (a més de la Karin que va faltar per malaltia).
La decoració és una oda a l'elegància, d'una subtilitat tal que pots passar de llarg per davant del restaurant. I el menjar és boníssim, gairebé sublim, sempre sota el nostre punt de vista, però d'aparença normal, no gens luxosa.

Quan vam decidir fer el sopar de Nadal amb elles, quedava triar el lloc. Es va parlar d'un japonès i com feia relativament poc en la revista Time Out va haver un especial 'El millor sushi', tenia un parell d'idees. El restaurant en 4a posició era el Shibui. Tenia bones referències d'algun amic però no n'havia parlat ni amb la Reika ni amb la Tomomi (que sent japoneses són encara més bona referència). Vaig buscar per internet i l'únic problema que hi veia era que posava uns 40€ per persona i això en un restaurant ja saps que acaben sent 45-50€. En aquest cas no.

Vem menjar molt bé i de preu també, 30€. Així que és una molt bona recomanació, especialment si a més gaudiu de bona companyia, com va ser el cas. Això sí, reserveu, perquè era dijous i estava ple tant al pis de baix (on hi ha taules orientals) com al de dalt.

El que vam menjar va estar basat en clàssics que ens van servir en dues tongades (cadascuna en una de les fotos):

- Yakigyôza: les empanadilles de carn i verdures amb una pasta molt i molt fina i delicada.

- Yakisoba: els fideus a la planxa amb verdures, carn i llagostins. Molt melosos.

- Kakiage don: Arròs amb llagostins i calamars, servit en la plataforma de fusta i acer que es veu en la foto, que permetia guardar la calor. Quina dificultat amb els bastonets!

- Tenpura no moriawase: Potser el plat del que menys vam disfrutar tot i estar també molt bo.

- Tori no teriyaki: Pollastre amb salsa de soja. La veritat és que estava deliciós però només el vaig tastar per tal que la Carol i la Glòria que no els agrada el tema cru, tinguessin per menjar.

- Chichûkai setto: Combinació de sushi i sashimi amb un peix finíssim, melós i que de tan suau no tenia ni gust de peix.

- Uramaki: makis de tonyina, alvocat i llagostí arrebossat. És l'especialitat de la casa. Quan el maître ens va venir a demanar el que volíem ens ho va recomanar. No vam fer molt bona cara i ens va dir que ens portava mitja ració (un maki per persona) però que ho havíem de provar. Ho vam deixar pel final. Definitivament i com ja recomanava la revista (però jo no recordava el nom) es va convertir en el plat orgàstic de la nit. Tant és així que vam repetir una altra mitja ració.

I per acabar Toryufu, unes trufes de te verd i sake.

Tot regat amb cervesa japonesa que per tenir poca bombolla queda prou bé amb el menjar.

Espero que si hi aneu la bona crítica no us creï unes expectatives que després no es compleixin.